Francisco Vañó: "Cal visualitzar la discapacitat"

El PP celebra divendres a Lleida la 1a Jornada Discapacitats i vida independent, i entre els participants hi haurà Francisco Vañó Ferre, el primer lesionat medul·lar a convertir-se en diputat al Congrés, que parlarà sobre la Llei de la Dependència.

Pregunta.- Sis anys després de l’arribada de Rodríguez Zapatero al Govern, quin és el balanç que pot fer-se de la seva política en matèria de discapacitats?

Resposta.- Amb clarobscurs, tot i que hi ha més clars que obscurs. Al 2004 vàrem deixar una sèrie de lleis preparades per desenvolupar-ho, i tot i que s’han fet algunes coses, no es va al ritme que caldria, i si algunes coses han millorat ha estat per la bona relació que existeix a la Comissió de Discapacitat del Congrés dels Diputats. Però insisteix, s’hauria hagut de fer més coses.

Considera que la societat ha canviat la visió i la concepció que té sobre la discapacitat? Som, en aquesta matèria, el que podria denominar-se una societat moderna?

En els últims 15 / 20 anys hi ha hagut un canvi en la percepció de la discapacitat, on s’ha passat d’una progressió aritmètica a una de geomètrica, on també cal afegir la tasca del moviment associatiu, d’institucions com l’ONCE o dels centres especials de treball, que cada cop n’hi ha més. Ens queda, però, molt camí per recórrer, però la societat cada cop veu és imatges de persones amb discapacitat i això que la percepció millori i ens vegin com a persones en igualtat de drets.

La integració laboral és una de les grans assignatures pendents que els governs haurien d’aprovar definitivament?

Sí, ja que perquè les persones amb discapacitat s’integrin encara hi ha un bon tros. A través del treball hi ha una independència econòmica i, per això, treballar és una eina idònia per a la integració. Cal tenir en compte que si el panorama a nivell estatal de l’atur és del 19%, per als discapacitats, és el triple d’això, i s’està acusant especialment la crisi. Per això cal donar un impuls al col·lectiu per evitar el risc d’exclusió social.

Quina és l’actitud de les empreses davant l’obligació de donar treball a persones amb discapacitat?

En la mesura que ens van coneixent, va millorant perquè s’acompleixi el 2% de treballadors discapacitats en empreses amb més de 50 treballadors. Però no ens coneixen prou i cal fer més pressió en tots els aspectes. Som 3.300.000 persones a tot l’Estat de les que no es pot prescindir, molts dels quals podem treballar igual que d’altres. Ens van coneixent i ens van integrant, aquesta és la imatge que cal projectar.

Si a nivell estatal l'atur és del 19%, per als discapacitats aquest percentatge es triplica

Una persona amb discapacitat pot viure dignament amb una pensió no contributiva si no té cert suport econòmic de la família?

Sí, però amb moltes dificultats. S’ha millorat, com he dit abans, però també cal plantejar la situació des del punt de vista de la dignitat. Per això, la Llei de la Dependència té pendent alliberar la família d’aquesta tasca. Vivim nous temps on el rol de les famílies ha canviat i on gairebé tothom treballa i li és força dificultós tenir cura d’altres persones. La família s’ha de liberalitzar d’aquesta tasca definitivament aplicant un altre sistema.

Atesa aquesta situació de certa indefensió i de mancances materials, no creu vostè que el col·lectiu de discapacitats es mostra poc reivindicatiu?

No, el col·lectiu al qual jo pertanyo està molt ben organitzat i articulat, fent les seves reivindicacions amb serietat i presentant alternatives. Els CERMI (Comitè Espanyol de Representació de Persones amb Discapacitat) des de la seva creació, s’han convertit en lobbies que s’encarreguen de donar resposta a totes les necessitats i no s’aturaran fins que s’assoleixin els seus objectius.

Els nivells de participació a les eleccions dels discapacitats són prou alts com perquè siguin tinguts en compte pels partits polítics?

Tot i que no tinc informació detallada ni percentatges, crec que sí. El nivell de participació social està admès pels discapacitats a l’hora d’expressar-se. Cada cop hi ha més persones amb discapacitats amb càrrecs polítics i, per exemple, el PP és el que en té més. El meu cas, per exemple, ha estat una bona manera de visualitzar la discapacitat.

Com valora la seva experiència com a diputat al Congrés?

Quan hi vaig entrar al 2004, s’havia de reformar el Congrés perquè hi havia d’accedir amb cadira de rodes, però ara som part de l’ambient polític, ens hem incrustat. Sóc conscient que hi ha gent que no em veu com el diputat del PP de Toledo, sinó com el diputat dels discapacitats, que representat un 9% de la societat. Ara ja no sóc un bitxo estrany al Congrés, perquè estem normalitzant la situació de la discapacitat en l’àmbit de la política.