Són un quart i mig de vuit del vespre. Poc m'imaginava la setmana passada a aquesta hora que estava a punt de saltar pels aires amb el meu cotxe. Ara, una setmana després de l'accident -quan l'esgarrifança, que no la por, i els cops ja se n'han anat del meu cos- toca recapacitar i, sobretot, agrair les persones que em van donar un cop de mà.

Hi ha qui pot pensar que no hi ha motius per donar les gràcies, perquè tothom faria el mateix. Però és clar que cal! L'experiència m'ha demostrat que no tothom faria el mateix. De fet, mentre sortia del cotxe (per la finestra, de manera que no va ser fàcil del tot) vaig veure un altre vehicle que passava per la carretera, reduïa la velocitat però optava per no aturar-se. Sort que el següent cotxe que va passar pel meu costat sí que ho va fer. Aquestes ratlles són de sincer agraïment al senyor que em va tranquil·litzar i al matrimoni que es va quedar amb mi fins que va arribar el meu marit. No en sé el nom (els nervis no deixaven que fes altra cosa que mirar com havia quedat el meu Clio després de sortir de la via i fer un parell de tombarelles), però la vostra bondat us honra. Moltes gràcies!