L’11 de novembre commemorem la caiguda de Lleida en mans de les tropes partidàries de Felip d’Anjou, el primer monarca de la dinastia borbònica a Espanya, l’any 1707. La capitulació de la ciutat, com l’ocupació de València i d’Aragó, van ser conseqüència directa de la derrota aliada a la batalla d’Almansa, el 25 d’abril.

L’historiador Josep Lladonosa va ser el primer a argumentar la gran influència negativa que les crisis històriques patides per la ciutat de Lleida han tingut sobre la continuïtat de la seva existència com a comunitat i sobre la solidesa de la seua estructura civil, urbanística i econòmica. Les fites de la nostra història han estat sovint dramàtiques: l’emigració dels que havien d’esdevenir repobladors de València i Múrcia, en el segle XIII; les pestes dels segles XIV i XV; els tres setges soferts durant la Guerra dels Segadors; la derrota de 1707; el setge i saqueig de 1810, dirigit pel general Suchet; els raids aeris protagonitzats per l’aviació feixista, durant la Guerra Civil; l’establiment del front, a banda i banda del Segre, durant nou mesos, després que les tropes revoltades conquerissin la major part de la ciutat.

Una mica més i no ens en sortim, de tan profund com ha estat l’interès que han desvetllat els nostres dos castells i la posició dels nostres turons, entre els guerrers francesos i espanyols, al llarg dels segles.