En una visita a l’EXPO de Saragossa, un taxista m’explicava les darreres decissions urbanístiques de l’alcalde de la capital d’Aragó, amb les quals, segons ell, la gent no hi estava d’acord. I va acabar sentenciant: "Hi ha alcaldes que volen saber més que el poble".

Aquesta anècdota em serveix per comentar el sorprenent que és (o no?) que alguns dels nostre país vulguin saber més que el poble italià o el poble nordamericà, per posar algun exemple. Quan Bush va guanyar les eleccions, aquells que tenien la veritat absoluta, des del seu pensament "progressista" -únic i vertader- donaven lliçons als americans i es preguntaven com s’havien pogut equivocar. Ara no entenen com Berlusconi guanya eleccions darrere eleccions: que s’han tornat bojos aquests italians?

Qui escriu aquest article ni té cap simpatia ni mai hagués votat George Bush si hagués estat ciutadà dels Estats Units. Però mai m’atreviria a donar lliçons al poble nordamericà de què ha de votar, i menys dir-li que s’ha equivocat votant. Tres quarts del mateix amb els nostres amics italians. Als nostres ulls, Berlusconi té un comportament impresentable, digne que li neguem el vot. Però, qui som nosaltres per dir-li als italians què és el que els convé més?

Hi ha un comportament entre certs polítics i pensadors autoanomenats "progressistes" que es creuen amb la veritat absoluta, per damunt fins i tot de l’opinió de la majoria. En el millor programa de debat fins ara realitzat a la televisió pública democràtica, La Clave, dirigit pel gran periodista Balbín, va succeir un enfrontament dialèctic entre Alfonso Guerra i Miquel Roca. El tema, si no recordo malament, donat el temps transcurregut, era l’anàlisi de les primeres eleccions autonòmiques a Andalusia. A Guerra se li va escapar: "El poble andalús ha votat amb gran maduresa doncs ha donat la majoria als socialistes". Miquel Roca li va contestar, amb ironia però també amb fermesa: "El poble sempre vota amb maduresa; altra cosa és que els polítics no vulguem acceptar el resultat o no sapiguem entendre el que els ciutadans ens han dictat". A Alfonso Guerra, persona intel·ligent com el que més, li va poder més el seu sectarisme que l’indubtable convenciment democràtic que en altres ocasions ha mostrat. Amb la seva frase venia a dir que, si el poble andalús hagués votat una altra opció política que no hagués estat els socialistes ·no haurien votat amb maduresa". Ni més ni menys. Ja és curiós que La Clave, que va néixer durant els primers anys de govern de la UCD, se la va carregar el govern socialista de Felipe González i Alfonso Guerra.

Una actitud semblant ens trobem els darrers temps després de les eleccions al Parlament basc. Hi ha una ofensiva mediàtica impressionant per fer creure que el poble basc ha donat el triomf als socialistes perquè desitjaven un gran canvi a Euzkadi. Res més lluny: qui va guanyar les eleccions va ser el Partit Nacionalista Basc. Altra cosa és que dos partits antagònics -en tot, menys en la qüestió nacional espanyola- com són el PSOE i el PP hagin pactat -legítimament, sens dubte- una majoria parlamentària que hagi fet fora els que van guanyar les eleccions. El poble basc ha votat, com sempre,  amb maduresa, en terminologia de Guerra. No vulguem saber més que el poble, que diria el simpàtic taxista de Saragossa.